Soldats terroristes

Sóc a Iran, de viatge pel món. Però també sóc a una sèrie de televisió, una que tothom segueix, perquè tracta dels problemes que ens enfrontam aquí, del conflicte, i jo hi sóc en aquesta sèrie i en sóc un més dels espectadots. Sóc dins i sóc fora, no hi ha distància per a l'observador

Aquí, hi ha una guerra. Soldats i terroristes lluiten i es van fent amb el control d'edificis i poblacions. Nosaltres ho veiem per la televisió, però tot això està passant aquí on som ara. Observam des d'una sala el conflicte i si guaitam per la finestra, els veuriem de més a prop. I no sé distingir la diferència entre els soldats i els terroristes, tots van armats, tots fan la mateixa por, no sé qui són els bons i qui són els dolents, perquè en el fons són el mateix perill. No són humans, o no ho pareixen, són com zombies, monstres. Sabem que si t'apleguen estàs perdut, perquè t'obliguen a matar (probablement als teus) per ser un més d'ells, si no ho fas et maten ells. Aquest és el joc. Però si t'obliguen a matar potser que no suportis el pes de l'horror i acabis disparant un tret al cap. Si t'atrapen només et queda la mort o la monstruositat. Més val que no t'agafin.

Hi ha moviment a l'edifiic on sóc, es pot palpar la tensió narrativa que ens diu que s'apropen, els monstres armats. Estic pujant unes escales, i vaig deixant avall i darrere els so estrident de dispars, explosions i estridents crits. M'amag a algun lloc. Tenc por. I me'ls trob, allà. Algú dispara, crec que sóc jo. Però es tracta d'un error, aquells no són els enemics, són els nostres (i nosaltres, supòs que, som els bons, els que fugim, els que resistim). És una brigada, i entre ells hi ha una brigadista que fa un inspirador discurs sobre la situació ens que en trobam. Ha vist moltrs pel·lícules, però sap que funciona. Ens inspira, ens ajuda a enfrontar el gran perill que estem vivint.

Hi ha una elipsi. Pareix que les coses s'han calmat. Pareix que això de la guerra és una cosa que m'he trobat en alguna localitat del camí, un poble o ciutat on he pernoctat i m'han passat algunes històries per poder contar. Però al cap i a la fi sóc pel món i estic de viatge. Vaig amb uns amics britànics que vaig conèixer fa uns anys a la Índia, fem camí junts. I ara anam camí a Mallorca, perquè aquesta era la següent destinació que els anglesos tenien pensada. A mi se'm fa estrany ser pel món i que una de les parades sigui la meva llar, però és el que han decidit els meus companys de viatge, i m'hi passaré uns dies fent el "motxilero".

A Mallorca, els noticiaris diuen que estem en perill. Jo ja ho sabia, no em ve de nou, perquè ho havia viscut. Els noticiaris són aquella sèrie de televisió que tothom estava seguint, aquella on jo era dins. Els soldats terroristes (perquè són el mateix) ja han arribat a l'illa, a mi no m'importa massa perquè ja ho he viscut i em preocupa més la responsabilitat de guiar als meus amics anglosaxons per Mallorca, ja que m'hi sent un poc amb la meva obligació, perquè és el lloc on visc, i si passés de tot seria un poc estrany. Ells volen anar a Manacor (ves a saber per què a uns motxilers britànics en arribar a Mallorca el primer que els hi passa pel cap és anar a Manacor!), i jo els hi dic que allà hi ha una pizzeria que està molt bé. Els hi dic mentre intent recordar el nom, perquè em sent amb la responsabilitat del seu guiatge. Però a ells els hi és un poc igual, i van fent el seu camí, passant de jo, deixant-me allà, encara pensant.

Em pas tanta estona pensant el nom de la pizzeria, que quan me'n adon el anglesos ja ens han deixat enrere, a mi i a Mallorca, on ja m'hi tornat adaptar i estabilitzar, deixant de banda el meu viatge arreu del món. Però ara a l'illa han arribat els soldats terroristes i jo sé bé de quin peu calcen, conec el seu peril. Han sortir de les pantalles dels noticiairis que tots miràvem, aquell sèrie televisada on jo hi participava, i han desembarcat als nostres carrers, als nostres pobles. M'estic amb la gent de l'illa, amb els amics. Som la resistència, i ens amagam entre les mates i la garriga.

Enfilats per les muntanyes, potser portem armes, els hi explic als meus amics que de cap manera ens hem de deixar aplegar, que només ens quedaria la mort o la monstruositat. Perquè jo els conec, jo ho he viscut. I mentre ho dic, me'n adon que sóc un pesat i un insistent, i que ho dic sobretot per fardar de viatjat, però d'alguna cosa ha de servir la meva experiència anterior amb els soldats terroristes. Un esburbat travel·la i cau per algun forat muntanya avall. Quan ens fixam on ha caigut (és mort, no hi ha res a fer), observam que entre les mates on s'ha precipitat el nostre company hi ha unes plantes molt curioses, a les que mai haviem prestat atenció. N'hi ha moltes i són molt curioses. Són autòctones de Mallorca, aquelles plantes formen part de la nostra història, de qui som. Però en la vida ens hi haviem fixat, mai ens hi haviem preocupat. Només ara que les veiem devora el cadàver del nostre amic esburbat, és quan hi veiem la seva importància.

Ens miram els uns altres i ens omplim de coratge per preparar l'ofensiva contra els soldats terroristes. Ens deim, mentre alçam les armes: No permetrem de cap manera que els soldats terrorites destrueixin el nostre patrimoni històric! I en haver-ho dit esclatam a riure i seguim caminant, perquè som conscients que hem trobat una cosa molt "nostra" per la que lluitar. Perquè som conscients que mai ens ha importat i ara d'aquest absurd en feim bandera. I seguim rient, perquè hem trobat en el ridícul un orgull per resistir a la barbàrie.