SEMÀFORS

M'agrada sortir al carrer per pensar amb els peus, per això els meus pensaments acostumen a aturar-se als semàfors. Són per ventura el paradigma de les normes (o la Norma!). Quan un qüestiona les normes, les lleis, el covard conservador de tot d'una treu l'exemple dels semàfors. Et planta un semàfor a la cara! Què faríem sense semàfors?- diu el conservador, i quan diu semàfors vol dir normes, lleis, el reputa!

Els semàfors hi són per regular un conflicte, en aquest cas el de l'home i la màquina motoritzada, la que s'ha apoderat de la velocitat i la potència als carrers, qui té la capacitat d'exercir la violència. Un podria pensar que els semàfors ens protegeixen, un altre, més suspicaç, pot pensar que els semàfors se'ns imposen per justificar l'hegemonia de les màquines. Jo ja no pens res. Sigui com sigui, pareix que la seva presència ens adverteix d'un conflicte, d'un xoc d'interessos, i a la vegada el regula.

Però qui camina i es coneix la ciutat (territori semiòtic, que no semític) es troba moltes vegades en un absurd. El semàfor et diu, t'indica o t'ordena, quan pots passar i quan no. Atura't. Passa. S'entén que té les seves raons. Però a vegades i a molts de llocs, quedar-se esperant en un semàfor quan no passa cap cotxe et fa caure en un immens ridícul. I com més temps passa que t'estàs allà esperant inútilment més temps tens per pensar amb l'idiota de la situació. Estàs obeint una ordre estúpida, que no té sentit.

La manera en que cada persona, cada cultura, interioritza els semàfors, com s'hi relaciona. Un anarquista contava que havia vist punks a Alemanya que es quedaven esperant a què el semàfor els indiqués que podien passar, encara que no hi passés cap cotxe. A molts països hi ha transit de cotxes i gairebé no hi ha semàfors, i si hi són aquests són ignorants totalment i cadascú es mou o per intuïció, per instint de supervivència o per aprenentatge davant la situació. 

Encara que el meu esperit àcrata m'ho impel·leixi, no negaré la necessitat del semàfors. Sobretot perquè no sé si hi ha déus que regeixen el meu destí, però sí sé que a aquests els hi agrada la ironia i poden aprofitar la meva negació per provocar-me un accident a conseqüència de desobeir un semàfor. Però sí que no tots els semàfors són el mateix semàfor, i que la inutilitat d'alguns es ben palesa. Qui camina ho sap. Qui camina, qui coneix el camp semàntic de les ciutats, coneix com moure's. Les normes no estan fetes per complir-se (com crida sempre el covard conservador) si no per  qüestionar-les.  Quan un semàfor ens atura els pensaments que passejam, convé pensar-lo, interrogar-lo, qüestionar la seva autoritat, entendre perquè aquesta senyal ens dona ordres. I entendre si és necessari acceptar la seva autoritat. Si un es considera una persona adulta i responsable, qui és un semàfor per donar-li ordres? No és un prou gran per valorar les conseqüències? De què serveix un semàfor allà on mai passen cotxes, o a on en passen pocs i són ben visibles. El caminant militant pensa que els semàfors són les banderes dels cotxes que s'han apoderat de les ciutats, que haurien de ser per qui la camina i els cotxes haurien de ser foragitats. A vegades el meu pensament a l'hora de desobeir el semàfor es troba amb la presència d'un infant i dubta de si és pertinent o no donar aquest exemple, fer palesa davant ell la desobediència, o potser que un polícia (d'uniforme sobre la carn i els ossos) et pugui penalitzar reafirmant l'autoritat de la senyal.

Però als carrers de la ciutat, un mai no està del tot sol, i personalment quan un s'esgota d'obeir ordres estúpids, creua el semàfor en vermell i observa com altres vianants segueixen el seu pas, veu que el sentiment pensat és comú i compartit, i no pot deixar de sentir-se com un avantguardista que inicia la rebel·lio de les masses contra la tirania de l'absurd, sentint-se un valent, inicia la travessia cap a l'altre costat del carrer.